De Vila-real al món: l’home que ha ficat la seva música a les butxaques de tothom després de mort

francesc-tarregaPocs de nosaltres podrem dir que mai no hem tingut un Nokia a les mans. I quasi ningú podrà afirmar no haver sentit mai la sintonia de trucada d’aquests aparells. Som conscients que l’origen d’aquestes notes -que literalment han sonat a les butxaques, bosses i despatxos d’arreu del món- cal cercar-lo al País Valencià?

La sintonia, en efecte, és un fragment del Gran Vals de Francesc Tàrrega, compositor nascut a Vila-real l’any 1852. Músic de gran talent, diuen que el seu professor al conservatori li va dir: “La guitarra et necessita, i tu has nascut per a ella”. Va conèixer l’èxit internacional i també al seu país, on va fer els seus darrers concerts (València, Cullera, Alcoi…) abans de morir-se a la seva casa de Barcelona, el 1909.

Poc podia sospitar Tàrrega que, un segle després, una dotzena de notes sorgides del seu cap serien, sens dubte, un dels fragments musicals més sentits a tot el planeta: el 2010 es va calcular que sonava uns 20.000 cops cada segon!

Molt abans que Nokia li donés aquesta fama brutal, els correus espanyols li van dedicar el segell que il·lustra aquest text, dins d’una sèrie dedicada a persones il·lustres. Se’n van tirar deu milions d’unitats, i l’emissió va anar acompanyada de múltiples mata-segells, sobres i targetes postals. Aquesta pàgina de Salvador Carracedo en dóna una informació molt detallada.

Anuncis

El Regne de Lleó, 1.100 anys després

Enguany, Correus ens ha obsequiat amb una bonica fulleta dedicada al 1.100 aniversari de la fundació del Regne de Lleó, que en el seu apogeu va ser el principal regne cristià de la península Ibèrica. Els qui tingueu quatre nocions d’història ja sabeu com van acabar les coses, amb el regne lleonès completament fagocitat i anorreat per Castella, la qual, curiosament, al principi només era un comtat de la poderosa monarquia lleonesa.

Jo tinc debilitat pels segells i fulletes amb mapes i, quan vaig veure aquest, vaig tenir clar que l’havia de comprar. A més, el segell presenta com a curiositats la seva forma de pendó medieval i la silueta en relleu -a la imatge no s’aprecia- daurat del lleó. He de dir, per tant, que és una fulleta ben dissenyada, agradable a la vista i que mereix estar en qualsevol col·lecció, sobretot en les dels apassionats per la cartografia i la història.

Ja n’he dit les coses bones, i ara faré les crítiques, que desgraciadament van en el mateix sentit que algunes que ja he fet anteriorment en aquest mateix bloc. Sí, efectivament: l’obsessió monolingüe dels correus espanyols. No hauria estat una bona ocasió perquè, en un segell, aparegués per alguna banda la llengua pròpia d’aquell regne, és a dir l’asturlleonès? Doncs no, tot en espanyol i punt. Algú em podrà dir que l’asturlleonès no és oficial a Espanya. Va bé. El basc i el català sí que en són, però al mapa totes dues llengües són bandejades als topònims: hi llegim “Pamplona”, “Gerona” i “Lérida”, allà on no hauria costat gens escriure “Iruñea”, “Girona” i “Lleida”. Hi ha coses que no canvien ni canviaran mai.

Federalisme de debò i federalisme de fireta

N’hi ha alguns que tenen la barra de dir que Espanya és un estat federal de facto o, com a mínim, federalitzant (curiós concepte). N’hi ha d’altres que van somniant truites i admeten que no, que encara no ho és, de federal, però creuen que algun dia ho arribarà a ser. I uns i altres s’entesten a fer passar bou per bèstia grossa i fer-nos creure que, fins i tot sent només un estat autonòmic, Espanya ha reconegut i promocionat el seu caràcter plurilingüe.

Els segells, que al capdavall són un símbol estatal, serveixen entre d’altres coses per recordar-nos com n’és de falsa, tota aquesta argumentació. Fer un cop d’ull a les emissions espanyoles i a les suïsses evidencia que les primeres són les d’un país federal i plurilingüe de fireta, i que les segones són les d’un país federal i plurilingüe de debò. Correus ens va regalar, al principi del procés autonòmic, una llarga sèrie de segells en què se celebrava la institució de cadascun dels estatuts d’autonomia (va ser una mena de café para todos filatèlic). Últimament, en canvi, veiem sèries de l’estil bailes y danzas populares i deportes tradicionales que, pel meu gust, tenen una mena de deix a allò de la rica multiplicidad de sus regiones del règim franquista. Com ja vaig apuntar, l’emissió de la sardana la van fer exclusivament en castellà, en una evident demostració de quina llengua és l’única oficial de debò per al poder estatal.

Per contra, repassar els segells de Suïssa és assistir a una permanent celebració del multilingüisme i a un constant recordatori que la Confederació Helvètica és un país compost, de veritat, amb 26 cantons que tenen cadascun d’ells la seva pròpia Constitució, la seva capacitat de convocar referèndums (us sona això d’alguna cosa, us ve al cap alguna frustració política?) i el seu dret inalienable a decidir, sense ingerències, sobre totes aquelles qüestions que no estan transferides explícitament a l’estat federal. Idíl·lic? Doncs un sistema així existeix a 1.000 quilòmetres de distància d’aquí, és perfectament possible i fa set segles que funciona.

Simplement he triat dos exemples que podeu veure en aquest apunt. A dalt, la bonica emissió de 1991 dedicada al 700 aniversari de la fundació de la Confederació: cadascun dels quatre segells duu la denominació “anys” escrita en un dels quatre idiomes oficials. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jahre (alemany), onns (romanx), ans (francès) i anni (italià). L’exemple de baix és doble. El segell de l’esquerra commemora l’ingrés a la Confederació dels cantons de Valais, Neuchâtel i Ginebra, on, fins al dia avui, el francès és l’única llengua oficial, malgrat que Suïssa és majoritàriament germanòfona (és a dir, com si a Catalunya el català fos l’únic idioma oficial tot i formar part d’una Espanya bàsicament castellanoparlant. Fascinant!). El de la dreta encara és més espectacular: celebra la creació d’un nou cantó, el del Jura, l’any 1979. Aquest cantó, francòfon, es va independitzar de forma totalment democràtica i pacífica del de Berna, bàsicament germanòfon. Algú pren nota a Madrid? M’hi jugo un pèsol que no…

Alguns mata-segells bonics (1)

Doncs sí, hi ha mata-segells que són bonics, fins i tot més que segons quins segells. Jo, de mata-segells en tinc ben poquets, potser 20 o 30. Igualment, però, per variar i no parlar sempre de segells, faré un parell d’apunts per mostrar-vos alguns dels que m’agraden més d’entre els que hi ha a la meva col·lecció. Per a aquest primer apunt n’he triat dos d’Espanya que celebren esdeveniments relacionats amb Catalunya. El primer, de l’any 1981, aquest:

Un mata-segells de roleu amb una imatge ben treballada del cremallera de Núria. El model reproduït, si no m’erro -i si ho faig, que em corregeixi algun ferroviari!- és el clàssic de la locomotora E1 de fabricació suïssa (de l’empresa SLM, més concretament). És la màquina que donava servei quan el cremallera era propietat de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents, una companyia privada que precisament estava a punt de ser adquirida aquell mateix 1981 per part de la Generalitat.

El segon mata-segells, també de roleu, és el següent:

Data de 1986 i va servir per celebrar l’edició d’aquell any de la Volta Ciclista a Catalunya, en què es commemorava el 75è aniversari del naixement de la prova. El mata-segells és menys treballat que el del cremallera, però té el seu interès. S’hi veu la figura estilitzada d’un ciclista amb un número 75 sobreimprès. L’edició d’aquell any la va guanyar un veritable crac del ciclisme de la dècada de 1980, l’irlandès Sean Kelly, que entre d’altres coses va endur-se una Volta a Espanya, diverses etapes del Tour i set edicions consecutives de la París-Niça.

La sardana, en castellà

Fa uns quants dies es va celebrar a Barcelona la mostra filatèlica que organitza Correus anualment. La mostra servia per a tres coses, bàsicament: una, per veure els estands de diversos comerços filatèlics, vinguts de Catalunya, Espanya i França; dos, per comprar les emissions de Correus d’enguany -és a dir, el mateix que es pot fer de 8.30 a 14.30 al despatx filatèlic de la plaça d’Antonio López-; i tres, per mirar-se les exposicions triades per a l’ocasió, la més curiosa i interessant de les quals, una d’especialitzada en el correu dels avions francesos estimbats sobre territori espanyol durant els anys 20 i 30 del segle passat.

segellets-es-sardana

El sobre de primer dia del segell dedicat a la sardana.

Coincidint amb la celebració de la fira, Correus va posar en circulació el segell de la sardana, que forma part d’una sèrie sobre balls i danses populars que s’ha estat emetent, a tongades, enguany. Vaig aprofitar per comprar el sobre de primer dia de circulació -per tenir un record de la fira-, la imatge del qual adjunto en aquesta entrada.

Tant el segell com la vinyeta que l’acompanya, el sobre de primer dia i el mata-segells commemoratiu mostren la imatge d’un grup de persones ballant la dansa catalana. En quina llengua estan els textos corresponents? En castellà, exactament com va passar l’any passat amb l’emissió dels castellers, que anava retolada amb un “castillos humanos” que grinyolava. A Correus no li hauria costat gens que l’emissió de la sardana portés els textos en català; ja s’han emès diversos segells en la nostra llengua (per exemple, el del centenari del CE Sabadell, l’any 2003). Això de llegir un “bailes y danzas populares” damunt d’una rotllana de gent ballant la sardana sobre les quatre barres sona una mica estrany. Bé, als despatxos de Madrid segurament no…