Tota la bellesa del món, al rellotge de Praga

Sóc un fan de Praga i dels segells txecs, que considero que es compten entre els més bonics del món. Els segells txecs es mereixen, sense cap mena de discussió, la consideració de petites obres d’art, que de vegades es va extensiva -de forma injusta, sota el meu parer- a tots els timbres mundials. Enguany, Česká pošta torna a fer justícia -com tantes i tantes vegades ja ha fet- a la capital de Bohèmia amb una emissió d’un sol valor amb motiu del 600 aniversari del rellotge astronòmic, una meravella científica, mecànica i artística del segle XV. El rellotge té esferes, com es podria esperar de qualsevol altre rellotge del món -menys dels de sorra, és clar-, però també està ornat per unes figuretes que, a cada hora en punt, es posen en moviment. N’hi ha que són a la façana i n’hi ha que surten de dins, les dels apòstols. Però deixem que sigui Jaroslav Seifert qui ens ho expliqui, a través del seu relat a Tota la bellesa del món:

“[…] Vaig conèixer de prop, per a la meva trista sorpresa, els apòstols que sempre mirava des del carrer, sota la torre, amb devoció i sense cansar-me, que em semblaven mig vius i que en realitat no eren sinó armadures de cossos afermats sobre una roda de fusta. Que anava girant lentament. No era Jesucrist qui passava d’una finestra a l’altra, sinó sols la seva meitat. Tampoc Joan, el preferit del Senyor, tenia cames, mentre que Sant Pere, amb les seves claus de plata, era tan sols un míser tors, exactament com la resta.”

Al segell que comentem es poden veure algunes d’aquestes figures: just a la dreta de les esferes hi destaca la Mort, per exemple. El disseny de la imatge ha estat obra d’Adolf Absolon, darrerament un habitual de la filatèlia txeca: es va estrenar el 1995 i, des de llavors, s’ha encarregat de 16 segells, entre els quals tres fulletes.

Les cares de l’odi racial a Sud-àfrica

Aquests dies que el racisme està enterbolint les aigües de la vella Europa convé recuperar un segell de 1960 de Sud-àfrica, per mirar de fit a fit el rostre de la discriminació i de l’apartheid. Vegeu les cares dels sis primers ministres sud-africans, d’esquerra a dreta Louis Botha, Jan Smuts, James Hertzog, Daniel Malan, Johannes Strijdom i Hendrik Verwoerd. Botha va ser el primer, l’home que va encapçalar la llavors anomenada Unió de Sud-àfrica i que va manar al país sota la legislació de la South Africa Act, segons la qual no es podia negar el dret del vot a algú “només” sobre la base de la seva raça (però sí sobre la base de la raça i la pobresa, per exemple) i que només tenia en compte la població d’origen europeu a l’hora d’assignar diputats a les províncies. Després d’ell va arribar Smuts, un supremacista que deia coses com aquesta en referència a la població negra:
These children of nature have not the inner toughness and persistence of the European, not those social and moral incentives to progress which have built up European civilization in a comparatively short period.
Però mengen apart Malan i Strijdom, dos dels principals arquitectes de l’apartheid i responsables de l’aprovació de la majoria de lleis que van cimentar el sistema de segregació racial, començant per la prohibició dels matrimonis mixtos (1949) i de les relacions sexuals entre blancs i negres (1950) i continuant per l’obligació de tota persona de registrar davant de l’Estat el seu color de pell (1950). Més endavant, l’edifici racista sud-africà va incorporar noves plantes, com més limitacions als drets electorals dels no blancs, restriccions laborals i segregació a les escoles.

A Verwoerd li va quedar la glòria de ser el primer ministre quan la Unió de Sud-àfrica es va convertir en República de Sud-àfrica, el 1961, l’any després que aquest segell que estic comentant va ser emès. Verwoerd, un altre racista convençut, va arribar a refusar que els països de la Commonwealth enviessin ambaixadors negres a Sud-àfrica. Amb les seves polítiques, també va aconseguir que el món comencés a aïllar el seu país.

Noteu també el bilingüisme del segell, habitual a l’època: el nom del país es troba en afrikaans i en anglès, les dues llengües oficials de la Sud-àfrica de l’apartheid. Cap de les llengües parlades pels negres va aparèixer als segells sud-africans fins a la fi del règim segregacionista.

El Regne de Lleó, 1.100 anys després

Enguany, Correus ens ha obsequiat amb una bonica fulleta dedicada al 1.100 aniversari de la fundació del Regne de Lleó, que en el seu apogeu va ser el principal regne cristià de la península Ibèrica. Els qui tingueu quatre nocions d’història ja sabeu com van acabar les coses, amb el regne lleonès completament fagocitat i anorreat per Castella, la qual, curiosament, al principi només era un comtat de la poderosa monarquia lleonesa.

Jo tinc debilitat pels segells i fulletes amb mapes i, quan vaig veure aquest, vaig tenir clar que l’havia de comprar. A més, el segell presenta com a curiositats la seva forma de pendó medieval i la silueta en relleu -a la imatge no s’aprecia- daurat del lleó. He de dir, per tant, que és una fulleta ben dissenyada, agradable a la vista i que mereix estar en qualsevol col·lecció, sobretot en les dels apassionats per la cartografia i la història.

Ja n’he dit les coses bones, i ara faré les crítiques, que desgraciadament van en el mateix sentit que algunes que ja he fet anteriorment en aquest mateix bloc. Sí, efectivament: l’obsessió monolingüe dels correus espanyols. No hauria estat una bona ocasió perquè, en un segell, aparegués per alguna banda la llengua pròpia d’aquell regne, és a dir l’asturlleonès? Doncs no, tot en espanyol i punt. Algú em podrà dir que l’asturlleonès no és oficial a Espanya. Va bé. El basc i el català sí que en són, però al mapa totes dues llengües són bandejades als topònims: hi llegim “Pamplona”, “Gerona” i “Lérida”, allà on no hauria costat gens escriure “Iruñea”, “Girona” i “Lleida”. Hi ha coses que no canvien ni canviaran mai.

La independència de Kosovo sí que valia (i els segells, també)

Mal dia ahir, per a tots els centralistes i enemics de les llibertats dels pobles! El Tribunal de la Haia va dir que el que aquests segells d’aquí al costat celebren, és a dir la independència de Kosovo, va ser una decisió legal segons la llei internacional. Apa! Els campions de l’espanyolitat ens han estat dient que ningú no es pot proclamar independent perquè el principi de la integritat territorial dels estats és inviolable i, ara, el màxim tribunal de les Nacions Unides els llença per terra tot el discurs. Quina mala sort!

Per si de cas, els kosovesos ja fa dos anys que es van preocupar de proclamar al món filatèlic la seva independència amb aquests dos segells, i fulleta corresponent, on es veu la silueta de Kosovo. Vegeu que la fulla té tons vermells i negres, curiosament coincidents amb els de la bandera d’Albània (però no amb els de la de Kosovo)! Aquests segells els va emetre l’operador de correus del país, Posta e Kosovës. Fins al 2008, els segells de Kosovo els emetia la missió de les Nacions Unides a la república balcànica, l’UNMIK.

Per cert, ara que sabem que els estats ja no són indivisibles segons les lleis internacionals, s’afanyaran a Madrid a canviar la Constitució espanyola , i més concretament, derogaran l’article 2 (sí, aquell que parla de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”)? Ah, una cosa més: us heu adonat que, ara, la intervenció de l’exèrcit espanyol per evitar la secessió de Catalunya ja no és aplicable sota el principi de la “integritat territorial”? El Tribunal de la Haia ha dit que això de la integritat territorial només val quan es tracta d’agressions d’un estat contra un altre estat, però no quan hi ha un procés d’independència. I, com que l’article 8 de la Constitució diu que “la missió” de les forces armades és “defensar la integritat territorial” d’Espanya, la conseqüència lògica és que si el Parlament de Catalunya proclama la independència, els tancs s’han de quedar a les casernes. Felicitats! Visca la Constitució!

Federalisme de debò i federalisme de fireta

N’hi ha alguns que tenen la barra de dir que Espanya és un estat federal de facto o, com a mínim, federalitzant (curiós concepte). N’hi ha d’altres que van somniant truites i admeten que no, que encara no ho és, de federal, però creuen que algun dia ho arribarà a ser. I uns i altres s’entesten a fer passar bou per bèstia grossa i fer-nos creure que, fins i tot sent només un estat autonòmic, Espanya ha reconegut i promocionat el seu caràcter plurilingüe.

Els segells, que al capdavall són un símbol estatal, serveixen entre d’altres coses per recordar-nos com n’és de falsa, tota aquesta argumentació. Fer un cop d’ull a les emissions espanyoles i a les suïsses evidencia que les primeres són les d’un país federal i plurilingüe de fireta, i que les segones són les d’un país federal i plurilingüe de debò. Correus ens va regalar, al principi del procés autonòmic, una llarga sèrie de segells en què se celebrava la institució de cadascun dels estatuts d’autonomia (va ser una mena de café para todos filatèlic). Últimament, en canvi, veiem sèries de l’estil bailes y danzas populares i deportes tradicionales que, pel meu gust, tenen una mena de deix a allò de la rica multiplicidad de sus regiones del règim franquista. Com ja vaig apuntar, l’emissió de la sardana la van fer exclusivament en castellà, en una evident demostració de quina llengua és l’única oficial de debò per al poder estatal.

Per contra, repassar els segells de Suïssa és assistir a una permanent celebració del multilingüisme i a un constant recordatori que la Confederació Helvètica és un país compost, de veritat, amb 26 cantons que tenen cadascun d’ells la seva pròpia Constitució, la seva capacitat de convocar referèndums (us sona això d’alguna cosa, us ve al cap alguna frustració política?) i el seu dret inalienable a decidir, sense ingerències, sobre totes aquelles qüestions que no estan transferides explícitament a l’estat federal. Idíl·lic? Doncs un sistema així existeix a 1.000 quilòmetres de distància d’aquí, és perfectament possible i fa set segles que funciona.

Simplement he triat dos exemples que podeu veure en aquest apunt. A dalt, la bonica emissió de 1991 dedicada al 700 aniversari de la fundació de la Confederació: cadascun dels quatre segells duu la denominació “anys” escrita en un dels quatre idiomes oficials. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jahre (alemany), onns (romanx), ans (francès) i anni (italià). L’exemple de baix és doble. El segell de l’esquerra commemora l’ingrés a la Confederació dels cantons de Valais, Neuchâtel i Ginebra, on, fins al dia avui, el francès és l’única llengua oficial, malgrat que Suïssa és majoritàriament germanòfona (és a dir, com si a Catalunya el català fos l’únic idioma oficial tot i formar part d’una Espanya bàsicament castellanoparlant. Fascinant!). El de la dreta encara és més espectacular: celebra la creació d’un nou cantó, el del Jura, l’any 1979. Aquest cantó, francòfon, es va independitzar de forma totalment democràtica i pacífica del de Berna, bàsicament germanòfon. Algú pren nota a Madrid? M’hi jugo un pèsol que no…

Tres patrimonis de la humanitat des d’Israel

Després de tres mesos d’interrupció, reprenc el bloc amb una carta que em va arribar la setmana passada des d’Israel, enviada pel col·leccionista Stefan. Es tracta d’un sobre de primer dia de circulació de 2007 d’una emissió que els correus d’Israel van dedicar a tres indrets inclosos a la llista de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Al segell de l’esquerra hi ha Masada, antiga fortalesa del regne d’Israel. Al del centre, el barri de la Ciutat Blanca de Tel Aviv, planificat per l’urbanista escocès Patrick Geddes i construït entre 1929 i 1951. I finalment, al de l’esquerra s’hi veu una sala de la ciutadella de l’Orde dels Cavallers Hospitalaris a la ciutat d’Acre.

La carta ve amb els mata-segells de primer dia, que incorpora el logotip del Comitè del Patrimoni Mundial. Vegeu també que porta les inscripcions en hebreu, àrab i anglès, igual com els segells.

!תודה, סטפן

A Rússia i a l’Antàrtida hi ha més neu

Doncs sí, aquesta setmana que el nostre país ha quedat mig colgat sota la neu (cosa que ha tornat a evidenciar que no estem preparats per a nevades, ventades ni diluvis, i ni que fos per no haver de veure l’exèrcit espanyol socorrent-nos, estaria bé que la propera vegada no ens agafés amb els pixats al ventre) aprofito per posar dos segells d’allò més fresquets que em van arribar fa uns dies. De nou, una brillant aportació del meu col·lega Alexandr, d’Àstrakhan, a Rússia. A l’esquerra, un segell ben curiós, amb la torre Spàsskaia del Kremlin al centre, la inscripció “Bon any nou” en rus i amb forma de cristall de neu. Els correus russos són bastant aficionats a fer segells amb formes peculiars. Bé, de fet és una pràctica que s’està estenent més o menys arreu, i que si no m’erro, un dels primers països que va practicar va ser Tonga, amb coses com segells amb forma de plàtan.

A la dreta, per fer baixar la temperatura encara més, el segell commemoratiu de la signatura del Tractat Antàrtic, que l’any passat va complir 50 anys. S’hi pot veure el vehicle Kharkovtxanka, usat pels soviètics (sí, al frontal del trasto s’hi pot llegir “CCCP”!) per moure’s sobre el gel i per arribar en múltiples ocasions fins al pol Sud. Apa, doncs, consellers de la Generalitat, ja ho saben: encarreguin unes quantes Kharkovtxanka, que la propera vegada ens vindran bé!

Sèrie i mata-segells olímpics des de Corea

Aquesta setmana m’ha tornat a arribar una carta amb un mata-segells molt bonic, en aquest cas des de Corea del Sud. Amb motiu de la celebració dels Jocs d’Hivern de Vancouver, els correus sud-coreans han emès aquests segells dedicats al patinatge, i han dissenyat una obliteració expressa. La carta, que m’ha enviat un col·leccionista a qui no tinc el gust de conèixer i que participa en el mateix circuit de cartes que jo, ha tardat una setmaneta en recórrer els més de 9.000 quilòmetres que separen Barcelona de Seül.

A les  vinyetes que acompanyen els dos segells hi podem veure una de les mascotes del Jocs, Quatchi, criatura inspirada en la llegenda del bigfoot -una mena de simi que suposadament habita als boscos de l’Amèrica del Nord. I a la dreta es veu el logo dels Jocs, una estàtua batejada amb el nom d’Ilanaaq, inspirada en les construccions de pedres que diversos pobles de l’Àrtic basteixen tradicionalment.

고맙습니다, Jung Min!

Trenet en miniatura des d’Àustria!

Fantàstica carta que m’ha enviat l’Edna des de Viena, amb el mata-segells de primer dia d’una de les emissions més matineres d’aquest 2010 d’Àustria. Es tracta del segell dedicat a l’empresa Kleinbahn, fabricant de segells en miniatura. El segell, una mostra del bon gust que caracteritza moltes de les emissions austríaques, forma part d’una col·lecció que els correus d’aqust país fa anys que dediquen a diverses empreses clàssiques.

Vielen Danke, Edna!

Els segells de 2009 de les regions de Rússia

Cada any la Federació Russa emet sis segells amb imatges de les seves regions, territoris i repúbliques. Gràcies a un intercanvi amb l’Alexandr, un col·leccionista d’Àstrakhan (bloc aquí), he aconseguit dues cartes franquejades amb els sis segells de la sèrie de les regions de l’any passat. En un primer grup hi trobem la província de Tomsk, amb una de les seves fàbriques químiques, i dues de les repúbliques caucàsiques més volàtils: Ingúixia i Txetxènia. El primer cas, els correus russos han escollit mostrar el castell de Vovnuixki (entre els segles V i VIII dC) i en el segon, s’hi veu la gran mesquita Akhmat Kadírov, inaugurada el 2008. Al segon grup trobem els dedicats a les províncies de Txeliàbinsk, Saràtov i Vorónej, també il·lustrats amb alguns elements característics, respectivament el complex siderúrgic de Magnitogorsk; el pont de Saràtov sobre el Volga, de 2,8 quilòmetres i inaugurat el 1965; i el castell de la princesa Oldenbúrgskaia.

La sèrie de les regions va ser estrenada el 1997, de forma que fins l’any passat se n’havien fet 13 emissions anuals, amb cinc o sis ítems per any. Això significa que s’està a prop de completar la sèrie, donat que a la Federació Russa hi ha actualment 83 subdivisions administratives.

Спасибо, Александр!