Federalisme de debò i federalisme de fireta

N’hi ha alguns que tenen la barra de dir que Espanya és un estat federal de facto o, com a mínim, federalitzant (curiós concepte). N’hi ha d’altres que van somniant truites i admeten que no, que encara no ho és, de federal, però creuen que algun dia ho arribarà a ser. I uns i altres s’entesten a fer passar bou per bèstia grossa i fer-nos creure que, fins i tot sent només un estat autonòmic, Espanya ha reconegut i promocionat el seu caràcter plurilingüe.

Els segells, que al capdavall són un símbol estatal, serveixen entre d’altres coses per recordar-nos com n’és de falsa, tota aquesta argumentació. Fer un cop d’ull a les emissions espanyoles i a les suïsses evidencia que les primeres són les d’un país federal i plurilingüe de fireta, i que les segones són les d’un país federal i plurilingüe de debò. Correus ens va regalar, al principi del procés autonòmic, una llarga sèrie de segells en què se celebrava la institució de cadascun dels estatuts d’autonomia (va ser una mena de café para todos filatèlic). Últimament, en canvi, veiem sèries de l’estil bailes y danzas populares i deportes tradicionales que, pel meu gust, tenen una mena de deix a allò de la rica multiplicidad de sus regiones del règim franquista. Com ja vaig apuntar, l’emissió de la sardana la van fer exclusivament en castellà, en una evident demostració de quina llengua és l’única oficial de debò per al poder estatal.

Per contra, repassar els segells de Suïssa és assistir a una permanent celebració del multilingüisme i a un constant recordatori que la Confederació Helvètica és un país compost, de veritat, amb 26 cantons que tenen cadascun d’ells la seva pròpia Constitució, la seva capacitat de convocar referèndums (us sona això d’alguna cosa, us ve al cap alguna frustració política?) i el seu dret inalienable a decidir, sense ingerències, sobre totes aquelles qüestions que no estan transferides explícitament a l’estat federal. Idíl·lic? Doncs un sistema així existeix a 1.000 quilòmetres de distància d’aquí, és perfectament possible i fa set segles que funciona.

Simplement he triat dos exemples que podeu veure en aquest apunt. A dalt, la bonica emissió de 1991 dedicada al 700 aniversari de la fundació de la Confederació: cadascun dels quatre segells duu la denominació “anys” escrita en un dels quatre idiomes oficials. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jahre (alemany), onns (romanx), ans (francès) i anni (italià). L’exemple de baix és doble. El segell de l’esquerra commemora l’ingrés a la Confederació dels cantons de Valais, Neuchâtel i Ginebra, on, fins al dia avui, el francès és l’única llengua oficial, malgrat que Suïssa és majoritàriament germanòfona (és a dir, com si a Catalunya el català fos l’únic idioma oficial tot i formar part d’una Espanya bàsicament castellanoparlant. Fascinant!). El de la dreta encara és més espectacular: celebra la creació d’un nou cantó, el del Jura, l’any 1979. Aquest cantó, francòfon, es va independitzar de forma totalment democràtica i pacífica del de Berna, bàsicament germanòfon. Algú pren nota a Madrid? M’hi jugo un pèsol que no…