Les cares de l’odi racial a Sud-àfrica

Aquests dies que el racisme està enterbolint les aigües de la vella Europa convé recuperar un segell de 1960 de Sud-àfrica, per mirar de fit a fit el rostre de la discriminació i de l’apartheid. Vegeu les cares dels sis primers ministres sud-africans, d’esquerra a dreta Louis Botha, Jan Smuts, James Hertzog, Daniel Malan, Johannes Strijdom i Hendrik Verwoerd. Botha va ser el primer, l’home que va encapçalar la llavors anomenada Unió de Sud-àfrica i que va manar al país sota la legislació de la South Africa Act, segons la qual no es podia negar el dret del vot a algú “només” sobre la base de la seva raça (però sí sobre la base de la raça i la pobresa, per exemple) i que només tenia en compte la població d’origen europeu a l’hora d’assignar diputats a les províncies. Després d’ell va arribar Smuts, un supremacista que deia coses com aquesta en referència a la població negra:
These children of nature have not the inner toughness and persistence of the European, not those social and moral incentives to progress which have built up European civilization in a comparatively short period.
Però mengen apart Malan i Strijdom, dos dels principals arquitectes de l’apartheid i responsables de l’aprovació de la majoria de lleis que van cimentar el sistema de segregació racial, començant per la prohibició dels matrimonis mixtos (1949) i de les relacions sexuals entre blancs i negres (1950) i continuant per l’obligació de tota persona de registrar davant de l’Estat el seu color de pell (1950). Més endavant, l’edifici racista sud-africà va incorporar noves plantes, com més limitacions als drets electorals dels no blancs, restriccions laborals i segregació a les escoles.

A Verwoerd li va quedar la glòria de ser el primer ministre quan la Unió de Sud-àfrica es va convertir en República de Sud-àfrica, el 1961, l’any després que aquest segell que estic comentant va ser emès. Verwoerd, un altre racista convençut, va arribar a refusar que els països de la Commonwealth enviessin ambaixadors negres a Sud-àfrica. Amb les seves polítiques, també va aconseguir que el món comencés a aïllar el seu país.

Noteu també el bilingüisme del segell, habitual a l’època: el nom del país es troba en afrikaans i en anglès, les dues llengües oficials de la Sud-àfrica de l’apartheid. Cap de les llengües parlades pels negres va aparèixer als segells sud-africans fins a la fi del règim segregacionista.