El taronja i negre de Princeton, al primer segell commemoratiu dels EUA sobre paper de color

us-nassau-hallUn dels segells més vistosos emesos pels correus dels Estats Units a la dècada de 1950 és el dedicat al 200 aniversari del Nassau Hall, l’edifici més antic de la Universitat de Princeton. Es tracta del primer segell commemoratiu de la història dels EUA a ser imprès sobre un paper de color. Les autoritats postals nord-americanes van escollir el negre sobre taronja per a commemorar la construcció de l’edifici el 1756, quan la Universitat de Princeton encara era el College of New Jersey, llavors una colònia britànica.

Els colors taronja i negre i l’edifici que es mostra al segell, de fet, estan relacionats. El nom de Nassau Hall va ser concebut pel governador de Nova Jersey, Jonathan Belcher, qui va refusar que l’edifici portés el seu nom de pila, com sembla que era la intenció inicial. Belcher va suggerir la denominació de “Nassau Hall” en homenatge al rei Guillem III d’Anglaterra, membre de la dinastia d’Orange-Nassau.

I quin és el color representatiu d’aquesta dinastia? Efectivament, és el taronja, que la Universitat de Princeton va començar a adoptar com a propi el 1867. Sembla que el negre va ser una aportació pròpiament nascuda dins de la mateixa Universitat. Des del segle XIX, doncs, taronja i negre identifiquen Princeton, cosa que explica, per exemple, que aquests siguin els colors que llueix l’equip de bàsquet de la universitat, anomenat -oportunament, d’un punt de vista cromàtic- els Tigres.

El diari de la Universitat de Princeton donava notícia, el 1956, de l’emissió del segell bicolor. S’hi pot llegir que a l’oficina de correu del campus hi havia tràfec, perquè s’hi obtenien els mata-segells de primer dia de circulació. I s’hi explica que els 33.000 alumnes residents van rebre, com a present, un sobre de primer dia amb el segell, enviat per la mateixa Universitat.

La història dels 62.000 joves iugoslaus que van construir una línia de ferrocarril en un estiu

segellets-yu-mladinska-prugaQuan m’estava documentant per a escriure aquest apunt no podia deixar de pensar com d’impossible seria aquesta història avui. Tot just acabada la Segona Guerra Mundial, ni més ni menys que 62.000 joves iugoslaus van posar-se literalment mans a l’obra per a construir una línia de ferrocarril de 90 quilòmetres. Ho van fer en només un estiu, l’any 1946, un treball que alguns llibres d’història qualifiquen de “voluntari”. En quina mesura els joves eren moguts per l’entusiasme d’unir-se a la reconstrucció de Iugoslàvia, i en quina mesura s’hi veien forçats, és una cosa que ignoro. Imagino que hi devia haver dels dos casos: noies i nois motivats per a tornar a aixecar un país destruït per la guerra, però també gent com Zvonko Springer, un exsoldat croat que explica diversos episodis de la seva vida en aquest web i que hi relata la seva experiència en la construcció de la línia fèrria. Springer, escriu ell mateix, era conscient que si no es presentava de “voluntari”, no el deixarien anar a la facultat: havia d’esborrar, d’alguna forma, la taca negra del seu servei a l’exèrcit feixista dels ústaixes croats.

La proesa dels joves iugoslaus -sembla que ajudats per voluntaris arribats d’altres parts del món- va permetre unir la ciutat de Brcko amb les mines de Banovici, ambdues localitzacions a Bòsnia. Els joves, comandats per l’exèrcit iugoslau i treballant en condicions molt dures dia i nit, van completar la feina 22 dies abans de la data prevista. A partir d’aquí es va poder començar a fer efectiva l’extracció de carbó de Banovici i, de retruc, desenvolupar aquella localitat.

Els correus iugoslaus van aprofitar la construcció d’aquesta Línia de la Joventut (“Omladinska Pruga”) per emetre la sèrie de segells que encapçala aquest apunt. S’hi representa l’ideal d’una parella jove treballant amb força per al desenvolupament del país, representat per la nova bandera amb l’estel roig al centre. Noteu-hi també el multilingüisme que comença a aplicar-se als segells iugoslaus: cadascuna de les quatre peces porta la inscripció “Línia de la Joventut” en quatre formes diferents: macedoni, eslovè, serbocroat en alfabet ciríl·lic i, finalment, serbocroat en alfabet llatí.

Segells que fan somriure: tres dissenys de Miroslav Barták

segellets-cz-bartakEls aficionats a la filatèlia ja sabeu de la qualitat dels segells txecs (i dels seus antecessors txecoslovacs). Jo no em cansaria mai de mirar aquestes miniatures gravades, on la qualitat continua sent una màxima irrenunciable -cosa ben estranya entre les administracions postals d’avui, però també d’altres temps.

El dibuixant txec Miroslav Barták ens va deixar per a la posteritat aquests tres segells amb vinyetes humorístiques l’any 1999. Si el del gos que fuma gairebé podria ser una sàtira política, el del cel que s’enganxa a la finestra com si fos una cortina entra directament en el terreny d’allò absurd.

Per cert: sóc jo, o la criatura del metge-pallasso és una mica grossa, tenint en compte que és un nadó acabat de néixer?