Eritrea, de l’esperança a la desil·lusió

Aquests tres segells de sèrie bàsica (gràcies a una companya d’afició, Alexandra, per proporcionar-me’ls) formen part d’una emissió de dotze que Eritrea va posar en circulació l’any 1994. Aquella excolònia italiana s’acabava d’independitzar d’Etiòpia mercès a la lluita incansable del Front Popular d’Alliberament d’Eritrea, comandat pel veterà combatent Isaias Afewerki, i feia el que fan tots els països normals del món: començar a emetre els seus propis segells. Sé, per algunes persones que van acompanyar aquell procés, que aquells eren moments de gran il·lusió, i la silueta del país (que podeu veure als timbres, juntament amb la bandera) esdevenia un veritable símbol nacional. En efecte, a falta d’una llengua comuna per a tots els eritreus (dividits en nou grups ètnics principals) o d’una religió per compartir (la meitat de la població és cristiana i l’altra meitat musulmana), el discurs nacional del jove estat s’intentava bastir més aviat sobre els valors del treball, de la llibertat, de la diversitat… I la silueta d’Ertirea es volia una mena d’al·legoria de tot això.

Han passat setze anys des que aquests segells van veure la llum, i cap d’aquests bells somnis no s’ha acomplert. Eritrea és un dels països que menys respecten els drets humans de tot el món. És un estat de partit únic, per tant no democràtic. És un dels països amb menys llibertat de premsa. Hi ha persecució religiosa. I s’ha enfrontat militarment amb els seus veïns Etiòpia i Djibouti. Algú als palaus d’Asmara, la capital, podria mirar-se de nou aquests segells, recordar quins valors inspiraven aquesta silueta i aquesta bandera, i començar a canviar alguna cosa. Però això és com demanar als gats que s’oblidin dels ratolins.

Anuncis

Tota la bellesa del món, al rellotge de Praga

Sóc un fan de Praga i dels segells txecs, que considero que es compten entre els més bonics del món. Els segells txecs es mereixen, sense cap mena de discussió, la consideració de petites obres d’art, que de vegades es va extensiva -de forma injusta, sota el meu parer- a tots els timbres mundials. Enguany, Česká pošta torna a fer justícia -com tantes i tantes vegades ja ha fet- a la capital de Bohèmia amb una emissió d’un sol valor amb motiu del 600 aniversari del rellotge astronòmic, una meravella científica, mecànica i artística del segle XV. El rellotge té esferes, com es podria esperar de qualsevol altre rellotge del món -menys dels de sorra, és clar-, però també està ornat per unes figuretes que, a cada hora en punt, es posen en moviment. N’hi ha que són a la façana i n’hi ha que surten de dins, les dels apòstols. Però deixem que sigui Jaroslav Seifert qui ens ho expliqui, a través del seu relat a Tota la bellesa del món:

“[…] Vaig conèixer de prop, per a la meva trista sorpresa, els apòstols que sempre mirava des del carrer, sota la torre, amb devoció i sense cansar-me, que em semblaven mig vius i que en realitat no eren sinó armadures de cossos afermats sobre una roda de fusta. Que anava girant lentament. No era Jesucrist qui passava d’una finestra a l’altra, sinó sols la seva meitat. Tampoc Joan, el preferit del Senyor, tenia cames, mentre que Sant Pere, amb les seves claus de plata, era tan sols un míser tors, exactament com la resta.”

Al segell que comentem es poden veure algunes d’aquestes figures: just a la dreta de les esferes hi destaca la Mort, per exemple. El disseny de la imatge ha estat obra d’Adolf Absolon, darrerament un habitual de la filatèlia txeca: es va estrenar el 1995 i, des de llavors, s’ha encarregat de 16 segells, entre els quals tres fulletes.