Les cares de l’odi racial a Sud-àfrica

Aquests dies que el racisme està enterbolint les aigües de la vella Europa convé recuperar un segell de 1960 de Sud-àfrica, per mirar de fit a fit el rostre de la discriminació i de l’apartheid. Vegeu les cares dels sis primers ministres sud-africans, d’esquerra a dreta Louis Botha, Jan Smuts, James Hertzog, Daniel Malan, Johannes Strijdom i Hendrik Verwoerd. Botha va ser el primer, l’home que va encapçalar la llavors anomenada Unió de Sud-àfrica i que va manar al país sota la legislació de la South Africa Act, segons la qual no es podia negar el dret del vot a algú “només” sobre la base de la seva raça (però sí sobre la base de la raça i la pobresa, per exemple) i que només tenia en compte la població d’origen europeu a l’hora d’assignar diputats a les províncies. Després d’ell va arribar Smuts, un supremacista que deia coses com aquesta en referència a la població negra:
These children of nature have not the inner toughness and persistence of the European, not those social and moral incentives to progress which have built up European civilization in a comparatively short period.
Però mengen apart Malan i Strijdom, dos dels principals arquitectes de l’apartheid i responsables de l’aprovació de la majoria de lleis que van cimentar el sistema de segregació racial, començant per la prohibició dels matrimonis mixtos (1949) i de les relacions sexuals entre blancs i negres (1950) i continuant per l’obligació de tota persona de registrar davant de l’Estat el seu color de pell (1950). Més endavant, l’edifici racista sud-africà va incorporar noves plantes, com més limitacions als drets electorals dels no blancs, restriccions laborals i segregació a les escoles.

A Verwoerd li va quedar la glòria de ser el primer ministre quan la Unió de Sud-àfrica es va convertir en República de Sud-àfrica, el 1961, l’any després que aquest segell que estic comentant va ser emès. Verwoerd, un altre racista convençut, va arribar a refusar que els països de la Commonwealth enviessin ambaixadors negres a Sud-àfrica. Amb les seves polítiques, també va aconseguir que el món comencés a aïllar el seu país.

Noteu també el bilingüisme del segell, habitual a l’època: el nom del país es troba en afrikaans i en anglès, les dues llengües oficials de la Sud-àfrica de l’apartheid. Cap de les llengües parlades pels negres va aparèixer als segells sud-africans fins a la fi del règim segregacionista.

El Regne de Lleó, 1.100 anys després

Enguany, Correus ens ha obsequiat amb una bonica fulleta dedicada al 1.100 aniversari de la fundació del Regne de Lleó, que en el seu apogeu va ser el principal regne cristià de la península Ibèrica. Els qui tingueu quatre nocions d’història ja sabeu com van acabar les coses, amb el regne lleonès completament fagocitat i anorreat per Castella, la qual, curiosament, al principi només era un comtat de la poderosa monarquia lleonesa.

Jo tinc debilitat pels segells i fulletes amb mapes i, quan vaig veure aquest, vaig tenir clar que l’havia de comprar. A més, el segell presenta com a curiositats la seva forma de pendó medieval i la silueta en relleu -a la imatge no s’aprecia- daurat del lleó. He de dir, per tant, que és una fulleta ben dissenyada, agradable a la vista i que mereix estar en qualsevol col·lecció, sobretot en les dels apassionats per la cartografia i la història.

Ja n’he dit les coses bones, i ara faré les crítiques, que desgraciadament van en el mateix sentit que algunes que ja he fet anteriorment en aquest mateix bloc. Sí, efectivament: l’obsessió monolingüe dels correus espanyols. No hauria estat una bona ocasió perquè, en un segell, aparegués per alguna banda la llengua pròpia d’aquell regne, és a dir l’asturlleonès? Doncs no, tot en espanyol i punt. Algú em podrà dir que l’asturlleonès no és oficial a Espanya. Va bé. El basc i el català sí que en són, però al mapa totes dues llengües són bandejades als topònims: hi llegim “Pamplona”, “Gerona” i “Lérida”, allà on no hauria costat gens escriure “Iruñea”, “Girona” i “Lleida”. Hi ha coses que no canvien ni canviaran mai.