Un ‘catàleg’ de segells de l’UPU

segellets-upu-catalegJa fa un cert temps que és possible trobar catàlegs de segells gratuïts per internet. Primer va aparèixer el Free Stamp Catalogue i posteriorment -i més complet que l’anterior- va néixer Stamp World. Aquests dos catàlegs tenen la vocació d’aproximar-se, amb algunes limitacions, al que fan a la vida analògica Michel, Yvert o Scott: compilar tots o la majoria dels segells emesos al llarg de la història.

Una altra font per als amants dels segells, però, és el catàleg de la Unió Postal Universal (UPU). I diem catàleg en cursiva perquè, de fet, compleix una funció una mica diferent dels esmentats anteriorment: vol ser una eina per al control i llistat de totes les emissions dels membres de l’UPU des de la data de llançament d’aquesta iniciativa, l’any 2002. Per tant, no hi trobarem les emissions anteriors -que són la majoria de les de la història- ni tampoc no hi surten els segells emesos per autoritats postals que no siguin membres de l’UPU -de forma que, per exemple, no cal que hi busqueu els segells croats de Bòsnia anteriors al 2007, o els de l’Alt Karabakh, perquè no els hi trobareu. Tampoc no hi veurem el valor filatèlic que els editors de catàlegs atorguen a cada segell, però sí que hi ha dades com la mida de la peça, el dentat, quants segells hi ha a cada full…

Tenint en compte aquestes limitacions, el llistat de l’UPU és una bona eina per a estar bastant al dia de les emissions modernes de la gran majoria d’autoritats postals del món: si fa no fa, per a totes les autoritats postals hi ha llistats -amb fotografia inclosa- tots els segells emesos fins al final de l’any anterior en curs, i en el cas d’alguns emissors, fins i tot dels de l’any en curs.

Anuncis

Una eina fabulosa per a controlar els ‘machins’ del Regne Unit

machins-adminwareA tots els col·leccionistes de mundial ens arriba algun dia un dels grans reptes de la filatèlia: classificar aquests segells d’imatge senzilla que reprodueixen el bust de la reina d’Anglaterra, Isabel II, i que en argot filatèlic es coneixen amb el nom de machins, pel nom del seu dissenyador, Arnold Machin.

De machins (es pronuncia “méitxins“, i no pas “màtxins“)  es calcula que n’hi ha més de 1.500, comptant-hi totes les varietats. I és que pot variar el color, el valor, les bandes fosforescents, el tipus de lletra, alguns detalls del retrat, si les emissions són “regionals” o no… Un veritable trencaclosques que, però, resulta bastant més senzill gràcies a una eina excel·lent a internet: el cercador de machins d’Adminware. Només hi heu de cercar, als desplegables laterals, el valor del vostre segell i el color, i ràpidament se us obrirà una pàgina amb totes les varietats del segell, fins i tot tipus de paper diferents. Val molt la pena que tingueu aquest cercador a la pestanya de “favorits” del vostre navegador!

De Vila-real al món: l’home que ha ficat la seva música a les butxaques de tothom després de mort

francesc-tarregaPocs de nosaltres podrem dir que mai no hem tingut un Nokia a les mans. I quasi ningú podrà afirmar no haver sentit mai la sintonia de trucada d’aquests aparells. Som conscients que l’origen d’aquestes notes -que literalment han sonat a les butxaques, bosses i despatxos d’arreu del món- cal cercar-lo al País Valencià?

La sintonia, en efecte, és un fragment del Gran Vals de Francesc Tàrrega, compositor nascut a Vila-real l’any 1852. Músic de gran talent, diuen que el seu professor al conservatori li va dir: “La guitarra et necessita, i tu has nascut per a ella”. Va conèixer l’èxit internacional i també al seu país, on va fer els seus darrers concerts (València, Cullera, Alcoi…) abans de morir-se a la seva casa de Barcelona, el 1909.

Poc podia sospitar Tàrrega que, un segle després, una dotzena de notes sorgides del seu cap serien, sens dubte, un dels fragments musicals més sentits a tot el planeta: el 2010 es va calcular que sonava uns 20.000 cops cada segon!

Molt abans que Nokia li donés aquesta fama brutal, els correus espanyols li van dedicar el segell que il·lustra aquest text, dins d’una sèrie dedicada a persones il·lustres. Se’n van tirar deu milions d’unitats, i l’emissió va anar acompanyada de múltiples mata-segells, sobres i targetes postals. Aquesta pàgina de Salvador Carracedo en dóna una informació molt detallada.

Una combinació que ja no pot ser: mata-segells d’Asmara sobre segell d’Etiòpia

et-matasegells-asmaraLa combinació que es veu en la imatge d’aquest apunt ja ha passat a la història. Els segells d’Etiòpia que reprodueixen l’edifici de l’estació central de ferrocarril d’Addis Abeba van ser cancel·lats a Asmara el 1973, en aquella època capital de la província etíop d’Eritrea. Faltaven encara 20 anys perquè Eritrea recuperés la seva independència, moment a partir del qual va començar a usar els seus segells –en vam parlar en un apunt anterior. Als segells s’hi veu el retrat de Haile Selassie, el darrer emperador etíop: en el moment que aquest segell fou cancel·lat, només li quedava un any abans de ser deposat per Mengistu Haile Mariam.

Fixeu-vos també que els correus etíops, a l’època, encarregaven els seus segells a la casa suïssa Courvoisier, que al llarg de la seva història va proveir de segells al voltant de 100 països. Els treballs d’aquesta empresa van tenir molt de renom: els col·leccionistes de Suïssa i Liechtenstein en poden donar fe!

El taronja i negre de Princeton, al primer segell commemoratiu dels EUA sobre paper de color

us-nassau-hallUn dels segells més vistosos emesos pels correus dels Estats Units a la dècada de 1950 és el dedicat al 200 aniversari del Nassau Hall, l’edifici més antic de la Universitat de Princeton. Es tracta del primer segell commemoratiu de la història dels EUA a ser imprès sobre un paper de color. Les autoritats postals nord-americanes van escollir el negre sobre taronja per a commemorar la construcció de l’edifici el 1756, quan la Universitat de Princeton encara era el College of New Jersey, llavors una colònia britànica.

Els colors taronja i negre i l’edifici que es mostra al segell, de fet, estan relacionats. El nom de Nassau Hall va ser concebut pel governador de Nova Jersey, Jonathan Belcher, qui va refusar que l’edifici portés el seu nom de pila, com sembla que era la intenció inicial. Belcher va suggerir la denominació de “Nassau Hall” en homenatge al rei Guillem III d’Anglaterra, membre de la dinastia d’Orange-Nassau.

I quin és el color representatiu d’aquesta dinastia? Efectivament, és el taronja, que la Universitat de Princeton va començar a adoptar com a propi el 1867. Sembla que el negre va ser una aportació pròpiament nascuda dins de la mateixa Universitat. Des del segle XIX, doncs, taronja i negre identifiquen Princeton, cosa que explica, per exemple, que aquests siguin els colors que llueix l’equip de bàsquet de la universitat, anomenat -oportunament, d’un punt de vista cromàtic- els Tigres.

El diari de la Universitat de Princeton donava notícia, el 1956, de l’emissió del segell bicolor. S’hi pot llegir que a l’oficina de correu del campus hi havia tràfec, perquè s’hi obtenien els mata-segells de primer dia de circulació. I s’hi explica que els 33.000 alumnes residents van rebre, com a present, un sobre de primer dia amb el segell, enviat per la mateixa Universitat.

La història dels 62.000 joves iugoslaus que van construir una línia de ferrocarril en un estiu

segellets-yu-mladinska-prugaQuan m’estava documentant per a escriure aquest apunt no podia deixar de pensar com d’impossible seria aquesta història avui. Tot just acabada la Segona Guerra Mundial, ni més ni menys que 62.000 joves iugoslaus van posar-se literalment mans a l’obra per a construir una línia de ferrocarril de 90 quilòmetres. Ho van fer en només un estiu, l’any 1946, un treball que alguns llibres d’història qualifiquen de “voluntari”. En quina mesura els joves eren moguts per l’entusiasme d’unir-se a la reconstrucció de Iugoslàvia, i en quina mesura s’hi veien forçats, és una cosa que ignoro. Imagino que hi devia haver dels dos casos: noies i nois motivats per a tornar a aixecar un país destruït per la guerra, però també gent com Zvonko Springer, un exsoldat croat que explica diversos episodis de la seva vida en aquest web i que hi relata la seva experiència en la construcció de la línia fèrria. Springer, escriu ell mateix, era conscient que si no es presentava de “voluntari”, no el deixarien anar a la facultat: havia d’esborrar, d’alguna forma, la taca negra del seu servei a l’exèrcit feixista dels ústaixes croats.

La proesa dels joves iugoslaus -sembla que ajudats per voluntaris arribats d’altres parts del món- va permetre unir la ciutat de Brcko amb les mines de Banovici, ambdues localitzacions a Bòsnia. Els joves, comandats per l’exèrcit iugoslau i treballant en condicions molt dures dia i nit, van completar la feina 22 dies abans de la data prevista. A partir d’aquí es va poder començar a fer efectiva l’extracció de carbó de Banovici i, de retruc, desenvolupar aquella localitat.

Els correus iugoslaus van aprofitar la construcció d’aquesta Línia de la Joventut (“Omladinska Pruga”) per emetre la sèrie de segells que encapçala aquest apunt. S’hi representa l’ideal d’una parella jove treballant amb força per al desenvolupament del país, representat per la nova bandera amb l’estel roig al centre. Noteu-hi també el multilingüisme que comença a aplicar-se als segells iugoslaus: cadascuna de les quatre peces porta la inscripció “Línia de la Joventut” en quatre formes diferents: macedoni, eslovè, serbocroat en alfabet ciríl·lic i, finalment, serbocroat en alfabet llatí.

Segells que fan somriure: tres dissenys de Miroslav Barták

segellets-cz-bartakEls aficionats a la filatèlia ja sabeu de la qualitat dels segells txecs (i dels seus antecessors txecoslovacs). Jo no em cansaria mai de mirar aquestes miniatures gravades, on la qualitat continua sent una màxima irrenunciable -cosa ben estranya entre les administracions postals d’avui, però també d’altres temps.

El dibuixant txec Miroslav Barták ens va deixar per a la posteritat aquests tres segells amb vinyetes humorístiques l’any 1999. Si el del gos que fuma gairebé podria ser una sàtira política, el del cel que s’enganxa a la finestra com si fos una cortina entra directament en el terreny d’allò absurd.

Per cert: sóc jo, o la criatura del metge-pallasso és una mica grossa, tenint en compte que és un nadó acabat de néixer?

Correus croats de Bòsnia: un nom de país diferent cada cinc anys

Qui no estigui avesat a la història postal recent de Bòsnia i Hercegovina pot trobar difícil de classificar els segells d’aquest país dels darrers vint anys. Em sembla que és l’únic país d’Europa que té dividit el seu territori, a efectes postals, en tres trossos més o menys iguals, cadascun dels quals operat per una autoritat postal diferent. La companyia JP BH Posta, amb seu a Sarajevo, és responsable dels correus als cantons de majoria ètnica bosniana; Hrvatska Posta, amb seu a Mostar, fa el mateix als cantons de majoria croata, i finalment, Poste Srpske, amb seu a Banja Luka, dóna servei al territori de la República Sèrbia de Bòsnia (Republika Srpska). Evidentment, l’existència dels tres operadors és una herència de la guerra que va assolar el país entre 1992 i 1995, període durant el qual Bòsnia es va dividir en tres unitats polítiques: la bosniana, la sèrbia i la croata.

Jo fa molts anys que col·lecciono els segells de l’operador croat de Bòsnia. Una de les curiositats d’aquests segells és que, en vint anys d’existència, han canviat fins a quatre cops la denominació que apareix als segells. Això pot confondre el col·leccionista no avesat, però aquí en farem una breu cronologia. Exemples de les quatre denominacions els teniu a la imatge que acompanya aquesta entrada.

La primera denominació que va aparèixer va ser la de “Bosna i Hercegovina-Hrvatska Zajednica Herceg Bosna”, és a dir, “Bòsnia i Hercegovina-Comunitat Croata d’Herceg-Bòsnia”. Això només va durar uns mesos de 1993, i reflecteix el nom que els croatobosnians van donar al territori que llavors controlaven militarment, centrat al voltant de Mostar (a la regió d’Hercegovina) més diversos petits enclavaments a la Bòsnia central i a la Posavina. Només es van emetre cinc segells amb aquest nom.

A mitjan 1993, els croatobosnians van estar en desacord amb les negociacions sobre el futur de Bòsnia que s’estaven fent a Ginebra i van decidir elevar l’estatus de la seva entitat. Van passar de dir-li “comunitat” a anomenar-la “república”, i això es va reflectir en els segells, que a partir d’aquell moment van dur el nom de “Bosna i Hercegovina-Hrvatska Republika Herceg-Bosna”, és a dir, “Bòsnia i Hercegovina-República Croata d’Herceg-Bòsnia”. Aquesta república va ser oficialment desmantellada el 1994, quan croatobosnians i bosnians musulmans van acordar la creació de la Federació de Bòsnia i Hercegovina. Malgrat això, fins al 1997 van aparèixer segells amb la inscripció “Herceg Bosna”.

Amb el pacte croatomusulmà i la fi de la guerra, els segells bosnians de Mostar van tornar a canviar de nom i, simplement, van passar a dur la inscripció “Bosna i Hercegovina”. Confús, perquè a partir de llavors duien exactament el mateix nom que els de Sarajevo. De tota manera, la distinció és fàcil: els logos d’ambdós operadors postals és diferent i sempre duen el peu “Zrinski” o “Grafotisak”.

El 2009 es va produir el darrer canvi -fins avui- en la denominació dels segells: al costat de “Bosna i Hercegovina”, va aparèixer la inscripció “Federacija Bosne i Hercegovine” o bé “FBiH”, és a dir, “Federació de Bòsnia i Hercegovina”. Això vol dir que els correus de Mostar van trigar fins a 15 anys des de la creació de la Federació per posar el seu nom als segells! Però això no ha servit per distingir-los dels de l’operador de Sarajevo, perquè aquests també van començar a dur la inscripció “Federacija Bosne i Hercegovine” el mateix 2009. Així que cal continuar fixant-se en el nom de l’operador, que en el cas dels correus croats, actualment, és HP Mostar (als de Sarajevo diu “BH Posta”).

El Territori Antàrtic Australià: el tall més gran del pastís

Quasi un any després, escriurem alguna cosa nova al bloc! Reprenc amb una dependència de la qual encara no havia dit res: el Territori Antàrtic Australià. I ho faig perquè recentment he aconseguit els meus primers segells d’aquest territori, entre els quals el primer que es va emetre, el 1957 (imatge aquí al costat). I aquest segell em ve bé per referir-me breument a la qüestió territorial de l’Antàrtida. I és que, malgrat que no ho sembli, a l’Antàrtida, a banda de gel, pingüins i científics, també hi ha administracions postals. Més ben dit, dependències postals, que coincideixen amb les àrees que diversos estats reivindiquen com a pròpies. Aquestes reivindicacions territorials daten de la primera meitat del segle XX, i les han fetes Austràlia, França, Nova Zelanda, el Regne Unit i Noruega. Aquests països es reconeixen mútuament les seves reclamacions antàrtiques. Cap altre país admet que l’Antàrtida pertanyi a ningú, de forma que internacionalment aquestes “possessions” no són admeses.

Com es veu al segell, el tall més gran del pastís el té Austràlia: 5,9 milions de quilòmetres quadrats, d’un total continental d’uns 14. I quan dic “tall del pastís”, és literal: mireu com la reivindicació australiana comença al Pol Sud i trosseja l’Antàrtida com si aquesta fos un pastís. De fet, si us hi fixeu, el “tall” australià en realitat en són dos: entre l’un i l’altre hi ha una porció que no li correspon. És la Terra Adèlia, reivindicada per França com a part de les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF); algun dia en parlarem. Si la seva reivindicació antàrtica fos reconeguda, Austràlia seria el segon estat més gran del món, només superat per Rússia.

Els segells del Territori Antàrtic Australià són relativament habituals en usat, donat que poden utilitzar-se per franquejar cartes no només des de l’Antàrtida, sinó també des d’Austràlia mateix. Però la gràcia per a un filatelista, òbviament, és aconseguir una carta enviada des d’alguna base antàrtica australiana amb el mata-segells d’allà!

Eritrea, de l’esperança a la desil·lusió

Aquests tres segells de sèrie bàsica (gràcies a una companya d’afició, Alexandra, per proporcionar-me’ls) formen part d’una emissió de dotze que Eritrea va posar en circulació l’any 1994. Aquella excolònia italiana s’acabava d’independitzar d’Etiòpia mercès a la lluita incansable del Front Popular d’Alliberament d’Eritrea, comandat pel veterà combatent Isaias Afewerki, i feia el que fan tots els països normals del món: començar a emetre els seus propis segells. Sé, per algunes persones que van acompanyar aquell procés, que aquells eren moments de gran il·lusió, i la silueta del país (que podeu veure als timbres, juntament amb la bandera) esdevenia un veritable símbol nacional. En efecte, a falta d’una llengua comuna per a tots els eritreus (dividits en nou grups ètnics principals) o d’una religió per compartir (la meitat de la població és cristiana i l’altra meitat musulmana), el discurs nacional del jove estat s’intentava bastir més aviat sobre els valors del treball, de la llibertat, de la diversitat… I la silueta d’Ertirea es volia una mena d’al·legoria de tot això.

Han passat setze anys des que aquests segells van veure la llum, i cap d’aquests bells somnis no s’ha acomplert. Eritrea és un dels països que menys respecten els drets humans de tot el món. És un estat de partit únic, per tant no democràtic. És un dels països amb menys llibertat de premsa. Hi ha persecució religiosa. I s’ha enfrontat militarment amb els seus veïns Etiòpia i Djibouti. Algú als palaus d’Asmara, la capital, podria mirar-se de nou aquests segells, recordar quins valors inspiraven aquesta silueta i aquesta bandera, i començar a canviar alguna cosa. Però això és com demanar als gats que s’oblidin dels ratolins.