Jo fa molts anys que col·lecciono els segells de l’operador croat de Bòsnia. Una de les curiositats d’aquests segells és que, en vint anys d’existència, han canviat fins a quatre cops la denominació que apareix als segells. Això pot confondre el col·leccionista no avesat, però aquí en farem una breu cronologia. Exemples de les quatre denominacions els teniu a la imatge que acompanya aquesta entrada.

La primera denominació que va aparèixer va ser la de “Bosna i Hercegovina-Hrvatska Zajednica Herceg Bosna”, és a dir, “Bòsnia i Hercegovina-Comunitat Croata d’Herceg-Bòsnia”. Això només va durar uns mesos de 1993, i reflecteix el nom que els croatobosnians van donar al territori que llavors controlaven militarment, centrat al voltant de Mostar (a la regió d’Hercegovina) més diversos petits enclavaments a la Bòsnia central i a la Posavina. Només es van emetre cinc segells amb aquest nom.

A mitjan 1993, els croatobosnians van estar en desacord amb les negociacions sobre el futur de Bòsnia que s’estaven fent a Ginebra i van decidir elevar l’estatus de la seva entitat. Van passar de dir-li “comunitat” a anomenar-la “república”, i això es va reflectir en els segells, que a partir d’aquell moment van dur el nom de “Bosna i Hercegovina-Hrvatska Republika Herceg-Bosna”, és a dir, “Bòsnia i Hercegovina-República Croata d’Herceg-Bòsnia”. Aquesta república va ser oficialment desmantellada el 1994, quan croatobosnians i bosnians musulmans van acordar la creació de la Federació de Bòsnia i Hercegovina. Malgrat això, fins al 1997 van aparèixer segells amb la inscripció “Herceg Bosna”.

Amb el pacte croatomusulmà i la fi de la guerra, els segells bosnians de Mostar van tornar a canviar de nom i, simplement, van passar a dur la inscripció “Bosna i Hercegovina”. Confús, perquè a partir de llavors duien exactament el mateix nom que els de Sarajevo. De tota manera, la distinció és fàcil: els logos d’ambdós operadors postals és diferent i sempre duen el peu “Zrinski” o “Grafotisak”.

El 2009 es va produir el darrer canvi -fins avui- en la denominació dels segells: al costat de “Bosna i Hercegovina”, va aparèixer la inscripció “Federacija Bosne i Hercegovine” o bé “FBiH”, és a dir, “Federació de Bòsnia i Hercegovina”. Això vol dir que els correus de Mostar van trigar fins a 15 anys des de la creació de la Federació per posar el seu nom als segells! Però això no ha servit per distingir-los dels de l’operador de Sarajevo, perquè aquests també van començar a dur la inscripció “Federacija Bosne i Hercegovine” el mateix 2009. Així que cal continuar fixant-se en el nom de l’operador, que en el cas dels correus croats, actualment, és HP Mostar (als de Sarajevo diu “BH Posta”).

Com es veu al segell, el tall més gran del pastís el té Austràlia: 5,9 milions de quilòmetres quadrats, d’un total continental d’uns 14. I quan dic “tall del pastís”, és literal: mireu com la reivindicació australiana comença al Pol Sud i trosseja l’Antàrtida com si aquesta fos un pastís. De fet, si us hi fixeu, el “tall” australià en realitat en són dos: entre l’un i l’altre hi ha una porció que no li correspon. És la Terra Adèlia, reivindicada per França com a part de les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF); algun dia en parlarem. Si la seva reivindicació antàrtica fos reconeguda, Austràlia seria el segon estat més gran del món, només superat per Rússia.

Els segells del Territori Antàrtic Australià són relativament habituals en usat, donat que poden utilitzar-se per franquejar cartes no només des de l’Antàrtida, sinó també des d’Austràlia mateix. Però la gràcia per a un filatelista, òbviament, és aconseguir una carta enviada des d’alguna base antàrtica australiana amb el mata-segells d’allà!

Han passat setze anys des que aquests segells van veure la llum, i cap d’aquests bells somnis no s’ha acomplert. Eritrea és un dels països que menys respecten els drets humans de tot el món. És un estat de partit únic, per tant no democràtic. És un dels països amb menys llibertat de premsa. Hi ha persecució religiosa. I s’ha enfrontat militarment amb els seus veïns Etiòpia i Djibouti. Algú als palaus d’Asmara, la capital, podria mirar-se de nou aquests segells, recordar quins valors inspiraven aquesta silueta i aquesta bandera, i començar a canviar alguna cosa. Però això és com demanar als gats que s’oblidin dels ratolins.

“[...] Vaig conèixer de prop, per a la meva trista sorpresa, els apòstols que sempre mirava des del carrer, sota la torre, amb devoció i sense cansar-me, que em semblaven mig vius i que en realitat no eren sinó armadures de cossos afermats sobre una roda de fusta. Que anava girant lentament. No era Jesucrist qui passava d’una finestra a l’altra, sinó sols la seva meitat. Tampoc Joan, el preferit del Senyor, tenia cames, mentre que Sant Pere, amb les seves claus de plata, era tan sols un míser tors, exactament com la resta.”

Al segell que comentem es poden veure algunes d’aquestes figures: just a la dreta de les esferes hi destaca la Mort, per exemple. El disseny de la imatge ha estat obra d’Adolf Absolon, darrerament un habitual de la filatèlia txeca: es va estrenar el 1995 i, des de llavors, s’ha encarregat de 16 segells, entre els quals tres fulletes.

“These children of nature have not the inner toughness and persistence of the European, not those social and moral incentives to progress which have built up European civilization in a comparatively short period.“

Jo tinc debilitat pels segells i fulletes amb mapes i, quan vaig veure aquest, vaig tenir clar que l’havia de comprar. A més, el segell presenta com a curiositats la seva forma de pendó medieval i la silueta en relleu -a la imatge no s’aprecia- daurat del lleó. He de dir, per tant, que és una fulleta ben dissenyada, agradable a la vista i que mereix estar en qualsevol col·lecció, sobretot en les dels apassionats per la cartografia i la història.

Ja n’he dit les coses bones, i ara faré les crítiques, que desgraciadament van en el mateix sentit que algunes que ja he fet anteriorment en aquest mateix bloc. Sí, efectivament: l’obsessió monolingüe dels correus espanyols. No hauria estat una bona ocasió perquè, en un segell, aparegués per alguna banda la llengua pròpia d’aquell regne, és a dir l’asturlleonès? Doncs no, tot en espanyol i punt. Algú em podrà dir que l’asturlleonès no és oficial a Espanya. Va bé. El basc i el català sí que en són, però al mapa totes dues llengües són bandejades als topònims: hi llegim “Pamplona”, “Gerona” i “Lérida”, allà on no hauria costat gens escriure “Iruñea”, “Girona” i “Lleida”. Hi ha coses que no canvien ni canviaran mai.

Per si de cas, els kosovesos ja fa dos anys que es van preocupar de proclamar al món filatèlic la seva independència amb aquests dos segells, i fulleta corresponent, on es veu la silueta de Kosovo. Vegeu que la fulla té tons vermells i negres, curiosament coincidents amb els de la bandera d’Albània (però no amb els de la de Kosovo)! Aquests segells els va emetre l’operador de correus del país, Posta e Kosovës. Fins al 2008, els segells de Kosovo els emetia la missió de les Nacions Unides a la república balcànica, l’UNMIK.

Per cert, ara que sabem que els estats ja no són indivisibles segons les lleis internacionals, s’afanyaran a Madrid a canviar la Constitució espanyola , i més concretament, derogaran l’article 2 (sí, aquell que parla de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”)? Ah, una cosa més: us heu adonat que, ara, la intervenció de l’exèrcit espanyol per evitar la secessió de Catalunya ja no és aplicable sota el principi de la “integritat territorial”? El Tribunal de la Haia ha dit que això de la integritat territorial només val quan es tracta d’agressions d’un estat contra un altre estat, però no quan hi ha un procés d’independència. I, com que l’article 8 de la Constitució diu que “la missió” de les forces armades és “defensar la integritat territorial” d’Espanya, la conseqüència lògica és que si el Parlament de Catalunya proclama la independència, els tancs s’han de quedar a les casernes. Felicitats! Visca la Constitució!

Els segells, que al capdavall són un símbol estatal, serveixen entre d’altres coses per recordar-nos com n’és de falsa, tota aquesta argumentació. Fer un cop d’ull a les emissions espanyoles i a les suïsses evidencia que les primeres són les d’un país federal i plurilingüe de fireta, i que les segones són les d’un país federal i plurilingüe de debò. Correus ens va regalar, al principi del procés autonòmic, una llarga sèrie de segells en què se celebrava la institució de cadascun dels estatuts d’autonomia (va ser una mena de café para todos filatèlic). Últimament, en canvi, veiem sèries de l’estil bailes y danzas populares i deportes tradicionales que, pel meu gust, tenen una mena de deix a allò de la rica multiplicidad de sus regiones del règim franquista. Com ja vaig apuntar, l’emissió de la sardana la van fer exclusivament en castellà, en una evident demostració de quina llengua és l’única oficial de debò per al poder estatal.

Per contra, repassar els segells de Suïssa és assistir a una permanent celebració del multilingüisme i a un constant recordatori que la Confederació Helvètica és un país compost, de veritat, amb 26 cantons que tenen cadascun d’ells la seva pròpia Constitució, la seva capacitat de convocar referèndums (us sona això d’alguna cosa, us ve al cap alguna frustració política?) i el seu dret inalienable a decidir, sense ingerències, sobre totes aquelles qüestions que no estan transferides explícitament a l’estat federal. Idíl·lic? Doncs un sistema així existeix a 1.000 quilòmetres de distància d’aquí, és perfectament possible i fa set segles que funciona.

Simplement he triat dos exemples que podeu veure en aquest apunt. A dalt, la bonica emissió de 1991 dedicada al 700 aniversari de la fundació de la Confederació: cadascun dels quatre segells duu la denominació “anys” escrita en un dels quatre idiomes oficials. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jahre (alemany), onns (romanx), ans (francès) i anni (italià). L’exemple de baix és doble. El segell de l’esquerra commemora l’ingrés a la Confederació dels cantons de Valais, Neuchâtel i Ginebra, on, fins al dia avui, el francès és l’única llengua oficial, malgrat que Suïssa és majoritàriament germanòfona (és a dir, com si a Catalunya el català fos l’únic idioma oficial tot i formar part d’una Espanya bàsicament castellanoparlant. Fascinant!). El de la dreta encara és més espectacular: celebra la creació d’un nou cantó, el del Jura, l’any 1979. Aquest cantó, francòfon, es va independitzar de forma totalment democràtica i pacífica del de Berna, bàsicament germanòfon. Algú pren nota a Madrid? M’hi jugo un pèsol que no…

La carta ve amb els mata-segells de primer dia, que incorpora el logotip del Comitè del Patrimoni Mundial. Vegeu també que porta les inscripcions en hebreu, àrab i anglès, igual com els segells.

!תודה, סטפן

A la dreta, per fer baixar la temperatura encara més, el segell commemoratiu de la signatura del Tractat Antàrtic, que l’any passat va complir 50 anys. S’hi pot veure el vehicle Kharkovtxanka, usat pels soviètics (sí, al frontal del trasto s’hi pot llegir “CCCP”!) per moure’s sobre el gel i per arribar en múltiples ocasions fins al pol Sud. Apa, doncs, consellers de la Generalitat, ja ho saben: encarreguin unes quantes Kharkovtxanka, que la propera vegada ens vindran bé!