Eritrea, de l’esperança a la desil·lusió

Aquests tres segells de sèrie bàsica (gràcies a una companya d’afició, Alexandra, per proporcionar-me’ls) formen part d’una emissió de dotze que Eritrea va posar en circulació l’any 1994. Aquella excolònia italiana s’acabava d’independitzar d’Etiòpia mercès a la lluita incansable del Front Popular d’Alliberament d’Eritrea, comandat pel veterà combatent Isaias Afewerki, i feia el que fan tots els països normals del món: començar a emetre els seus propis segells. Sé, per algunes persones que van acompanyar aquell procés, que aquells eren moments de gran il·lusió, i la silueta del país (que podeu veure als timbres, juntament amb la bandera) esdevenia un veritable símbol nacional. En efecte, a falta d’una llengua comuna per a tots els eritreus (dividits en nou grups ètnics principals) o d’una religió per compartir (la meitat de la població és cristiana i l’altra meitat musulmana), el discurs nacional del jove estat s’intentava bastir més aviat sobre els valors del treball, de la llibertat, de la diversitat… I la silueta d’Ertirea es volia una mena d’al·legoria de tot això.

Han passat setze anys des que aquests segells van veure la llum, i cap d’aquests bells somnis no s’ha acomplert. Eritrea és un dels països que menys respecten els drets humans de tot el món. És un estat de partit únic, per tant no democràtic. És un dels països amb menys llibertat de premsa. Hi ha persecució religiosa. I s’ha enfrontat militarment amb els seus veïns Etiòpia i Djibouti. Algú als palaus d’Asmara, la capital, podria mirar-se de nou aquests segells, recordar quins valors inspiraven aquesta silueta i aquesta bandera, i començar a canviar alguna cosa. Però això és com demanar als gats que s’oblidin dels ratolins.